”Se lo que se siente al estar muerto. Día y noche es lo mismo." (Clive Wearing)
El documental sobre Clive Wearing (que podreu trobar a peu de pàgina), és realment impactant. Després de patir una malaltia infecciosa l'any 1985 el seu hipocamp perd la capacitat d'enregistrar la informació nova que li ha d'arribar a la memòria a llarg termini degut al petit espai de temps en que té consciència del que passa al seu voltant.
És curiós observar com, tot i tenir afectada en gran mesura la memòria autobiogràfica, és plenament conscient de qui és la seva dona i el que significa per a ell, la capacitat d'estima està intacta però també la d'haver estimat. La memòria derivada d'episodis emocionals intensos encara persisteix, ha deixat una forta petjada a la seva memòria a llarg termini. "Aquest fenomen es coneix amb el nom de memòries dependents d'estat (Bower, 1981, 1987). En general, els fets autobiogràfics amb una implicació emocional important es recorden més detalladament que els fets rutinaris amb baixa implicació emocional." (Sàiz D, et al. Aplicacions de la psicologia de la memòria, p.14)
Aquesta afecció ha derivat en una manca de memòria a curt termini. Pateix amnèsia retrògrada de molts dels episodis de la seva vida abans de la malaltia i també anterògrada. Com a conseqüència d'aquesta darrera, mostra una incapacitat per a generar records nous.
En canvi, conserva altres memòries com la semàntica i la procedimental. Sembla que els patrons apressos mitjançant la repetició i l'esforç cognitiu estan fortament arrelats a la seva memòria, el que el permet tenir intactes les seves habilitats motores i cognitives, parla, raona i toca el piano de manera natural i innata, encara que no guarda el record de l'aprenentatge previ, conserva les capacitats apresses.
Després del visionat em venen al cap algunes preguntes; Si la seva ment es reinicia cada 7 segons, perquè durant molt de temps va sentir frustració? no voldria dir això que d'alguna manera és conscient del que li passa? i, si és conscient, no es pot parlar que d'alguna manera acumula record?
Segons explica la seva dona, ell no ha canviat, la seva personalitat segueix intacte, segueix sent divertit i noble en aquest petits moments de lucidesa que comparteixen. Llavors, si donem per bo allò de que "estem fets de trossets de moments" en base a que som la conseqüència de la nostra història vital, aquest fet el llegiríem en clau d'estancament.
Segons la meva pròpia experiència, la identitat és un procés dinàmic. Hom va evolucionant segons les seves vivències, el context social, el seu desenvolupament cognitiu... d'aquesta manera anem construint progressivament la nostra identitat, es podria dir que de Clive està intacta perquè no s'ha pogut desenvolupar amb noves experiències i aprenentatges. Viu ancorat en el Clive de 1985. Com va escriure J.L. Borges al seu poema Cambridge, «Somos nuestra memoria, somos ese quimérico museo de formas inconstantes, ese montón de espejos rotos»
En aquest sentit sempre poso en quarantena la tan recorrent frase "dels mateixos pares i tant diferents" perquè penso que no és ben bé certa, tot i que l'essència hi és sempre, poso en dubte que siguin els mateixos adults els qui eduquin als seus diferents fills. Evolucionem, o no, però la vida ens va modificant i per tant la família és la mateixa però en el decurs dels anys les persones que l'habiten canvien.
Treball proposat des de l'assignatura Psicologia de l'atenció i la memòria. UOC.
La fotografia del cervell és de CNDAJIN WALLPAPERS
La fotografia del cervell és de CNDAJIN WALLPAPERS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Cuánto me alegro de que pintes conmigo en blanco y negro graffitis en los muros del planeta y, si falta un color en mi paleta, regálemelo tú (J. Sabina)