Lateralitat, qüestió de cervell

La lateralitat es un concepte de base neurològica i té a veure amb la maduració dels sistema nerviós, així doncs depenent de l'hemisferi del cervell predominant, el cos tendirà a la dominància d'una part per sobre l'altre, i aquesta, és inversa al costat de l'hemisferi predominant, es a dir, una persona es dretana quan hi ha una predominança del seu hemisferi esquerre i a l'inrevés.

Tot i això també es pot donar que un infant faci servir el costat dret per algunes accions i l'esquerre per unes altres o fins i tot, l'una i l'altre de manera indistinta. Igualment hem de tenir en compte que la dominància de la lateralitat no es consolida fins el 8 anys, això vol dir que és normal que sobre tot fins els 3 anys els infants experimentin amb els seus dos costats de manera indistinta. Això determina que no existeix una única manera d'entendre la lateralitat, sinó que hi podem distingir diferents varietats i no només estan subjectes a l'ús que es fa de les mans. Trobem les lateralitats següents:

Dretana: predomini d'ull, mà, peu i oïda drets 

Esquerrana: predomini d'ull, mà, peu i oïda esquerre 

Ambidextre: No hi ha una dominància manifesta manual. Es produeix en el moment de l'inici de l'adquisició de la lateralitat 

Creuada o mixta: mà, vista oïda dominants no corresponen al mateix costat corporal (ex. escriure amb una mà i xutar am el peu del costat oposat) 

Invertida: La lateralitat ha sigut modificada com conseqüència dels aprenentatges, modificant la seva lateralitat innata.

Els infants no consoliden la seva lateralitat fins els vuit anys, això vol dir que abans d'arribar a aquesta fase, l'infant haurà de passar per altres més inespecífiques. Parem atenció en l'etapa entre els 2 i 3 anys, on l'infant experimenta un període d'inestabilitat, a partir d'aquest moments comença a determinar la seva preferència funcional, així doncs, no es estrany veure'ls fer activitats amb qualsevol de les dues mans de manera indistinta. 

La nostra actuació ha de ser sempre la d'acompanyar a l'infant en els seus aprenentatges, per aquest motiu no hem de condicionar als menuts per fer ús d'una mà determinada. Hem de recolzar el seu desenvolupament lateral, atès que en el cas contrari podem provocar conseqüències desfavorables pel seu bon desenvolupament. 

Atès que la lateralitat està estretament lligada al desenvolupament neurològic, si forcem a un infant a treballar el seu hemisferi no dominant, estem creant un conflicte en el seu sistema nerviós. No pot tenir una organització espacial adient i això influirà negativament en el seu rendiment escolar, però també en els diferents àmbits del seu dia a dia. 

Posem per exemple aquesta metàfora; a la primavera plantem un arbre perquè ens doni ombra en una zona determinada del jardí, on volem col·locar una zona d'oci, aquest creix amb una tendència natural cap al costat invers al que nosaltres volem, perquè es on hi han més hores de sol, què podem fer? 

Doblegar les branques de manera artificial fins que aquestes siguin prou gruixudes perquè ja no canviïn la direcció, actuant així sobre la manera natural i espontània del seu creixement maduratiu. 

Modificar la zona d'esbarjo al costat on l'arbre donarà ombra de manera natural. 

Sembla evident que la segona postura és la més raonable, què aconseguirem amb cadascuna d'elles? 

Amb la primera; 

L'arbre dirigirà la seva ombra cap al costat que desitgem, però malauradament no creixerà tant com ens agradaria donat la falta de sol.

Amb la segona;

L'arbre creixerà sa i feliç, en tota la seva plenitud perquè té els estímuls necessaris per fer-ho, donarà una gran ombra i degut al seu abundant fullatge, nosaltres podrem gaudir d'una zona d'esbarjo privilegiada.

Bé doncs, tot apunta a que, a la llarga, és més favorable acompanyar el creixement, ajudant a l'infant en la definició de la seva lateralitat, sigui quina sigui aquesta, en comptes de doblegar de manera artificial allò que el seu cervell organitza de forma natural.